Marina-Mora-feines creatives

El concepte de intel·ligència i la relació amb la metodologia educativa

A continuació exposaré i relacionaré alguns trets del pensament de tres autors que ens poden ajudar a entendre el camí que ha d'agafar la "nova educació":

José Antonio Marina és catedràtic excedent de filosofia a l'institut madrileny de la Cabrera, doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València, a més de conferenciant i floricultor. La seva tasca investigadora s'ha centrat en l'estudi de la intel·ligència i especialment dels mecanismes de la creativitat artística.

Conta J.A. Marina el cas d'un exalumne, un noi amb un elevat coeficient d'intel·ligència i reeixit estudiant, que es va començar a creure per sobre de les seves mestres. Dotat de notables qualitats, es va deixar portar per la sensació que cap de les persones que l'envoltava podia ensenyar-li alguna cosa. Va perdre interès pels estudis i va començar a liderar una banda de xavals als quals animava a cometre petits furts. Quinze anys després, aquell jove és a la presó per tràfic de drogues. Podríem dir que estem davant d'una persona intel·ligent? No ho sembla.
Una altra història relatada a La intel·ligència executiva, que Marina pren prestada del psicòleg Robert Hare, és la d'un nen de tretze anys que va matar a cops a un company perquè no li havia proporcionat la quantitat de droga que havien pactat a canvi de 250 dòlars. El cridaner era que l'assassí va ser definit per la seva comunitat com un noi normal, quan parlàvem d'algú que delinquia amb freqüència, fumava marihuana i havia estat expulsat del seu col·legi per robar. D'alguna manera, les característiques del noi, com la impulsivitat, la irresponsabilitat i la falta de remordiments, no només havien deixat de ser rebutjades i combatudes pel seu entorn, sinó que eren contemplades des de la complaença. Trets psicopàtics com els esmentats no només són ja freqüents, sinó que comencen a ser percebuts, en determinades àrees de la nostra societat, com a dignes d'imitació.
En tots dos exemples queden sintetitzats dos dels equívocs més freqüents amb els quals l'educació sol ensopegar.

• D'una banda, entendre que la intel·ligència està vinculada únicament a qüestions com la capacitat deductiva, el coneixement, la lògica, etcètera, el que fa que jutgem algú com excel·lent amb independència de la seva conducta. Així, un professor d'ètica podia ser molt brillant, i admirat per tal fet, encara que els seus comportaments privats distaren molt de ser correctes. Però, com demostra el cas del jove delinqüent, de què ens serveix ser tan llestos si no som capaços de treure profit de les nostres habilitats? ¿No tindria la intel·ligència molt més a veure amb poder disposar dels mecanismes necessaris per a escollir les nostres metes i realitzar-les efectivament? Aquesta és, sens dubte, la perspectiva que prefereix Marina, per a qui la intel·ligència executiva, el concepte amb el qual intenta fer un pas endavant en la seva teoria, no és altra cosa que "la capacitat de dirigir bé el comportament, triant les metes, aprofitant la informació i regulant les emocions ". Aquelles destreses que uneixen la idea amb la seva realització, i que serveixen per triar objectius, elaborar projectes i organitzar l'acció per realitzar-los (La intel·ligència executiva, pag. 21) són les que hem de potenciar, perquè de res serveix disposar d'una gran capacitat analítica o d'una enorme habilitat relacional si després no podem portar a la pràctica tot el que s'ha planificat. Aquest gir en la concepció de la intel·ligència, assenyala Marina, està lligat a moltes de les tendències psicològiques actuals que, impulsades per la neurociència, estan operant en tots els camps de la psicologia, ja sigui en la seva aplicació clínica, ja en la social o en l'econòmica.

•  El fet que les teories psicològiques i sociològiques contemporànies, les que s'han imposat socialment en els últims anys, perceben l'educació com una cosa pertanyent a l'esfera privada, com si només els pares o els nens poguessin exercir influència sobre ells (Marina, que sempre ha defensat que per educar cal tota la tribu,  ens diu tal visió conté un gran error)
  

  Així, assegura Marina, la intel·ligència està estructurada en dos nivells:

1.  En un primer estrat, el computacional, es troben:

•  les idees
• les emocions
• els sentiments
• els desitjos
• les imaginacions
• els impulsos

    2. En el segon estrat, l'executiu, trobem aquells mecanismes que tracten, amb més o menys èxit, de controlar, dirigir, corregir, iniciar o apagar totes aquestes operacions mentals generades en el primer nivell. 

  Un bon exemple del canvi de paradigma que propugna és el tractament d'un nen hiperactiu. Mentre les teràpies del passat tractaven que els pacients arribessin a una espècie d'autoconsciència a través de la qual canviar les percepcions i els comportaments, l'actual entén, i específicament pel que fa als més petits, que la millor manera de modificar actituds és canviar l'entorn. La tendència del nen a actuar de manera ràpida i irreflexiu es controla principalment anant de fora cap a dins (pag. 75). Si es vol que un hiperactiu interioritzi les normes, se li ha de donar un ambient estructurat, amb alguna informació necessària (i no més), anticipant els successos, reforçaran positivament i atraient la seva atenció sobre l'essencial. En definitiva, se li ha de proveir d'un context que faciliti la concentració, que el condueixi cap als seus objectius i que li ofereixi unes pautes clares que pugui interioritzar a força de repetir-les. El nen no canviarà el seu comportament perquè tingui un major coneixement del que li passa, ni tampoc per por al càstig, sinó perquè li hem facilitat un ambient amb unes instruccions que entén, on hi ha adults en els que pot confiar, i que el guien pels camins adequats. Així es podrà posar a treballar eficaçment la seva working memory, la seva memòria procedimental, de manera que pugui interioritzar les pautes necessàries. La repetició, l'esforç, la pràctica i la insistència, i no el talent, són les que ens faran gestionar una determinada matèria. L'autodisciplina i la repetició són les que ens donen poder (pag. 167).

Aquesta és la petita (o gran) batalla que té lloc a l'interior de cada ésser humà, i que resulta en gran mesura la principal tasca social, com és el control de l'acció. Saber dirigir-nos cap al lloc correcte no té a veure només amb la força de voluntat individual, sinó que depèn en gran mesura de l'entorn en el qual l'ésser humà es desenvolupa.

I aquest és un canvi essencial en el procés educatiu, però també en el social. Canalitzar els desitjos i els impulsos cap a la finalitat adequada no és pura qüestió de autodomini, sinó que es torna cosa de tots. Hem de generar contextos que permetin que les coses es puguin posar en pràctica i això implica reactivar de noves maneres la importància del control social.

Per educar correctament, hem d'enfocar els problemes d'una altra manera, prioritzant "la capacitat de suportar l'esforç, d'aguantar les molèsties i de guiar-se per recompenses llunyanes", virtuts que constitueixen l'essència de l'efectivitat (pag. 34). Fins i tot aquelles persones que compten amb habilitats com la capacitat d'inhibir la resposta, dirigir l'atenció, planificar metes, controlar emocionalment o ser flexibles en la realització de plans, no aconsegueixen res si no afegeixen elements decisius d'autocontrol i de projecció en el futur.

En realitat, subratlla el filòsof, encara que ara s'utilitzen termes com dèficit d'atenció, hiperactivitat, impulsivitat, problemes de control dels impulsos, abúlia o trastorns del lòbul frontal, seguim referint-nos a una cosa tan bàsica i tan important com és el control de la acció. I per aconseguir aquest objectiu, hem d'evitar un error habitual en les noves tendències psicològiques (pensament positiu) que és reduir-ho tot als estats d'ànim. Aquesta creença segons la qual canviant la percepció es canvia la realitat és molt perillosa pel seu conservadorisme extrem. Potser més coneixement no ens tregui del mal pas, però la seva absència, és a dir, la seva substitució per la pura voluntat, com propugna la psicologia positiva, tampoc és el camí. Del que es tracta és d'estimular la capacitat creativa de la nostra intel·ligència. A la vida no hi ha solucions ben perfilades que simplement estan esperant que algú les descobreixi, sinó problemes que ens obliguen a inventar contínuament com resoldre'ls. La tasca de l'educació és potenciar aquestes habilitats, mobilitzant les forces que ens ajudaran a crear els remeis. Per això, no n'hi prou en potenciar l'àmbit cognitiu, resulta imprescindible enfortir també la voluntat. En conseqüència, apunta Marina, "ha arribat el moment d'elaborar una pedagogia de l'atenció, l'autocontrol i de la perseverança" (pag. 182), això és, de forjar el caràcter.

La neurociència ens mostra des d'un punt de vista científic com aprenem, com recordam i com oblidam, els quals són processos característics de l'educació.

Francisco Mora es va llicenciar i doctorar en Medicina a la Universitat de Granada, i es va doctorar en Neurociències a la Universitat d'Oxford. Mora és catedràtic de Fisiologia a la Universitat Complutense de Madrid i professor adscrit de Fisiologia Molecular i Biofísica a la Universitat d'Iowa, als Estats Units.

Pedagogia de l'atenció:  en Francisco Mora ens dius que des del naixement estem motivats per aprendre ja que disposam d'un sistema de recompensa cerebral associat a experiències positives i a la curiositat (s'allibera DOPAMINA= PLAER+MILLOR FUNCIONAMENT DE LA MEMÒRIA EXPLÍCITA. Hipocamp). 

A nivell educatiu són experiències positives:

• Debats
• Projectes en grup
• Projectes amb recursos tecnològics
• Presentacions
• Activitats artístiques i esportives
• Presa de decisions
• Cançons grupals
• Obres de teatre
• Construccions
• etc

La presa de decisions , sobretot en situacions "creatives" i en climes emocionals positius i optimistes en que l'alumne/a es senti segur i responsable, és molt important perquè ho podem relacionar amb el concepte de resilència i la concepció de la intel·ligència executiva de Marina ja que potenciam  els tres components bàsics (BAGETTA I ALEXANDER, 2010) de la intel·ligència executiva:


La resiliència psicològica és la capacitat que té una persona per a resistir i superar agressions continuades. Està relacionada amb l'autoestima i aquesta amb la voluntat (capacitat d'esforç) que ,com ja hem vist, és una qualitat molt desitjable en la vida.

Components bàsics de la intel·legència executiva:

1. CONTROL INHIBITORI: és la capacitat de mantenir l'atenció en la tasca que s'està realitzant (atenció executiva) i l'autocontrol, és a dir, inhibir-se (ex: no dir la resposta fins que ho hagi pensat).
2. MEMÒRIA DE TREBALL: aquella que permet manejar informació per raonar, aprendre, resoldre problemes...
3. FLEXIBILITAT COGNIVITA: ajustar les decisions a les circumstàncies aplicant el que es sap.

 Tot el que he parlat ho podem resumir en una frase de Ken Robinson: "L'educació eficaç és sempre un equilibri entre rigor i llibertat, tradició i innovació, l'individu i el grup, la teoria i la pràctica, el món interior i el que ens envolta"                                             

 Ken Robinson és Doctor per la Universitat de Londres, investigant sobre l'aplicació del teatre en l'educació. Robinson és considerat un expert en assumptes relacionats amb la creativitat, la qualitat de l'ensenyament, la innovació i els recursos humans