A continuació exposaré i relacionaré alguns trets del pensament de tres autors que ens poden ajudar a entendre el camí que ha d'agafar la "nova educació":
José Antonio Marina és catedràtic excedent de filosofia a l'institut madrileny de la Cabrera, doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València, a més de conferenciant i floricultor. La seva tasca investigadora s'ha centrat en l'estudi de la intel·ligència i especialment dels mecanismes de la creativitat artística.
Conta J.A. Marina el cas d'un exalumne, un noi amb un elevat
coeficient d'intel·ligència i reeixit estudiant, que es va començar a
creure per sobre de les seves mestres. Dotat de
notables qualitats, es va deixar portar per
la sensació que cap de les persones que l'envoltava podia
ensenyar-li alguna cosa. Va perdre interès pels estudis i va
començar a liderar una banda de xavals als quals animava a cometre
petits furts. Quinze anys després, aquell jove és a la presó per
tràfic de drogues. Podríem dir que estem davant d'una persona
intel·ligent? No ho sembla.
Una altra història relatada
a La intel·ligència executiva, que Marina pren prestada del
psicòleg Robert Hare, és la d'un nen de tretze anys que va matar a
cops a un company perquè no li havia proporcionat la quantitat de
droga que havien pactat a canvi de 250 dòlars. El cridaner era que
l'assassí va ser definit per la seva comunitat com un noi normal,
quan parlàvem d'algú que delinquia amb freqüència, fumava
marihuana i havia estat expulsat del seu col·legi per robar.
D'alguna manera, les característiques del noi, com la impulsivitat,
la irresponsabilitat i la falta de remordiments, no només havien
deixat de ser rebutjades i combatudes pel seu entorn, sinó que eren
contemplades des de la complaença. Trets psicopàtics com els
esmentats no només són ja freqüents, sinó que comencen a ser
percebuts, en determinades àrees de la nostra societat, com a dignes
d'imitació.
En tots dos exemples queden sintetitzats dos
dels equívocs més freqüents amb els quals l'educació sol
ensopegar.
- D'una banda, entendre que la intel·ligència està
vinculada únicament a qüestions com la capacitat deductiva, el
coneixement, la lògica, etcètera, el que fa que jutgem algú
com excel·lent amb independència de la seva conducta. Així, un
professor d'ètica podia ser molt brillant, i admirat per tal fet,
encara que els seus comportaments privats distaren molt de ser
correctes. Però, com demostra el cas del jove delinqüent, de què
ens serveix ser tan llestos si no som capaços de treure profit de
les nostres habilitats? ¿No tindria la intel·ligència molt més a
veure amb poder disposar dels mecanismes necessaris per a escollir
les nostres metes i realitzar-les efectivament? Aquesta és, sens
dubte, la perspectiva que prefereix Marina, per a qui la
intel·ligència executiva, el concepte amb el qual intenta fer un
pas endavant en la seva teoria, no és altra cosa que "la
capacitat de dirigir bé el comportament, triant les metes,
aprofitant la informació i regulant les emocions ". Aquelles
destreses que uneixen la idea amb la seva realització, i que
serveixen per triar objectius, elaborar projectes i organitzar
l'acció per realitzar-los (La intel·ligència executiva, pag. 21)
són les que hem de potenciar, perquè de res serveix disposar d'una
gran capacitat analítica o d'una enorme habilitat relacional si
després no podem portar a la pràctica tot el que s'ha planificat.
Aquest gir en la concepció de la intel·ligència, assenyala Marina,
està lligat a moltes de les tendències psicològiques actuals que,
impulsades per la neurociència, estan operant en tots els camps de
la psicologia, ja sigui en la seva aplicació clínica, ja en la
social o en l'econòmica.
- El fet que les teories psicològiques i sociològiques
contemporànies, les que s'han imposat socialment en els últims
anys, perceben l'educació com una cosa pertanyent a l'esfera
privada, com si només els pares o els
nens poguessin exercir influència sobre ells (Marina, que sempre
ha defensat que per educar cal tota la tribu, ens diu tal visió conté un
gran error)
Així, assegura
Marina, la intel·ligència està estructurada en dos nivells:
- En un primer estrat, el
computacional, es troben:
- les idees
- les emocions
- els sentiments
- els desitjos
- les imaginacions
- els impulsos
2. En el segon estrat, l'executiu, trobem aquells
mecanismes que tracten, amb més o menys èxit, de controlar, dirigir, corregir, iniciar o apagar totes aquestes operacions mentals
generades en el primer nivell.
Un bon exemple del canvi
de paradigma que propugna és el tractament d'un nen hiperactiu. Mentre les teràpies del passat tractaven
que els pacients arribessin a una espècie d'autoconsciència a
través de la qual canviar les percepcions i els comportaments,
l'actual entén, i específicament pel que fa als més petits, que la
millor manera de modificar actituds és canviar l'entorn. La
tendència del nen a actuar de manera ràpida i irreflexiu es
controla principalment anant de fora cap a dins (pag. 75). Si es vol
que un hiperactiu interioritzi les normes, se li ha de donar un
ambient estructurat, amb alguna informació necessària (i no més),
anticipant els successos, reforçaran positivament i atraient la seva
atenció sobre l'essencial. En definitiva, se li ha de proveir d'un
context que faciliti la concentració, que el condueixi cap als seus
objectius i que li ofereixi unes pautes clares que pugui
interioritzar a força de repetir-les. El nen no canviarà el seu
comportament perquè tingui un major coneixement del que li passa, ni
tampoc per por al càstig, sinó perquè li hem facilitat un ambient amb unes instruccions que entén, on hi ha adults en els que pot confiar, i
que el guien pels camins adequats. Així es podrà posar a treballar
eficaçment la seva working memory, la seva memòria procedimental,
de manera que pugui interioritzar les pautes necessàries. La
repetició, l'esforç, la pràctica i la insistència, i no el
talent, són les que ens faran gestionar una determinada matèria.
L'autodisciplina i la repetició són les que ens donen poder (pag.
167).
Aquesta és la petita (o gran) batalla
que té lloc a l'interior de cada ésser humà, i que resulta en gran
mesura la principal tasca social, com és el control de l'acció.
Saber dirigir-nos cap al lloc correcte no té a veure només amb
la força de voluntat individual, sinó que depèn en gran mesura de
l'entorn en el qual l'ésser humà es desenvolupa.
I aquest és un canvi essencial en el procés
educatiu, però també en el social. Canalitzar els desitjos i els
impulsos cap a la finalitat adequada no és pura qüestió de
autodomini, sinó que es torna cosa de tots. Hem de generar contextos
que permetin que les coses es puguin posar en pràctica i això
implica reactivar de noves maneres la importància del control
social.
Per educar correctament, hem d'enfocar els
problemes d'una altra manera, prioritzant "la capacitat de
suportar l'esforç, d'aguantar les molèsties i de guiar-se per
recompenses llunyanes", virtuts que constitueixen l'essència de
l'efectivitat (pag. 34). Fins i tot aquelles persones que compten amb
habilitats com la capacitat d'inhibir la resposta, dirigir l'atenció,
planificar metes, controlar emocionalment o ser flexibles en la
realització de plans, no aconsegueixen res si no afegeixen elements
decisius d'autocontrol i de projecció en el futur.
En realitat,
subratlla el filòsof, encara que ara s'utilitzen termes com dèficit
d'atenció, hiperactivitat, impulsivitat, problemes de control dels
impulsos, abúlia o trastorns del lòbul frontal, seguim referint-nos
a una cosa tan bàsica i tan important com és el control de la
acció. I per aconseguir aquest objectiu, hem d'evitar un error
habitual en les noves tendències psicològiques (pensament positiu) que és
reduir-ho tot als estats d'ànim. Aquesta creença segons la qual
canviant la percepció es canvia la realitat és molt perillosa pel
seu conservadorisme extrem. Potser més coneixement no
ens tregui del mal pas, però la seva absència, és a dir, la seva
substitució per la pura voluntat, com propugna la psicologia
positiva, tampoc és el camí. Del que es tracta és d'estimular la
capacitat creativa de la nostra intel·ligència. A la vida no hi ha
solucions ben perfilades que simplement estan esperant que algú les
descobreixi, sinó problemes que ens obliguen a inventar contínuament
com resoldre'ls. La tasca de l'educació és potenciar aquestes
habilitats, mobilitzant les forces que ens ajudaran a crear els
remeis. Per això, no n'hi prou en potenciar l'àmbit cognitiu, resulta
imprescindible enfortir també la voluntat. En conseqüència, apunta
Marina, "ha arribat el moment d'elaborar una pedagogia de
l'atenció, l'autocontrol i de la perseverança" (pag. 182),
això és, de forjar el caràcter.
La neurociència ens mostra des d'un punt de vista científic com aprenem, com recordam i com oblidam, els quals són processos característics de l'educació.
Francisco Mora es va llicenciar i doctorar en Medicina a la Universitat de Granada, i es va doctorar en Neurociències a la Universitat d'Oxford. Mora és catedràtic de Fisiologia a la Universitat Complutense de Madrid i professor adscrit de Fisiologia Molecular i Biofísica a la Universitat d'Iowa, als Estats Units.
Pedagogia de l'atenció: en Francisco Mora ens dius que des del naixement estem motivats per aprendre ja que disposam d'un sistema de recompensa cerebral associat a experiències positives i a la curiositat (s'allibera DOPAMINA= PLAER+MILLOR FUNCIONAMENT DE LA MEMÒRIA EXPLÍCITA. Hipocamp).
A nivell educatiu són experiències positives:
- Debats
- Projectes en grup
- Projectes amb recursos tecnològics
- Presentacions
- Activitats artístiques i esportives
- Presa de decisions
- Cançons grupals
- Obres de teatre
- Construccions
- etc
La presa de decisions , sobretot en situacions "creatives" i en climes emocionals positius i optimistes en que l'alumne/a es senti segur i responsable, és molt important perquè ho podem relacionar amb el concepte de resilència i la concepció de la intel·ligència executiva de Marina ja que potenciam els tres components bàsics (BAGETTA I ALEXANDER, 2010) de la intel·ligència executiva:
La
resiliència psicològica és la capacitat que té una persona per a resistir i superar agressions continuades. Està relacionada amb l'
autoestima i aquesta amb la
voluntat (capacitat d'esforç) que ,com ja hem vist, és una qualitat molt desitjable en la vida.
Components bàsics de la intel·legència executiva:
- CONTROL INHIBITORI: és la capacitat de mantenir l'atenció en la tasca que s'està realitzant (atenció executiva) i l'autocontrol, és a dir, inhibir-se (ex: no dir la resposta fins que ho hagi pensat).
- MEMÒRIA DE TREBALL: aquella que permet manejar informació per raonar, aprendre, resoldre problemes...
- FLEXIBILITAT COGNIVITA: ajustar les decisions a les circumstàncies aplicant el que es sap.
Tot el que he parlat ho podem resumir en una frase de Ken Robinson: "L'educació eficaç és sempre un equilibri entre rigor i llibertat, tradició i innovació, l'individu i el grup, la teoria i la pràctica, el món interior i el que ens envolta"
Ken Robinson és Doctor per la Universitat de Londres, investigant sobre l'aplicació del teatre en l'educació. Robinson és considerat un expert en assumptes relacionats amb la creativitat, la qualitat de l'ensenyament, la innovació i els recursos humans
